Associació Salut Mental Ondara Sió

Un membre  de la nostra Associació, Eva Rauret Domènech,  ha quedat finalista, junt amb tres persones més, en el Primer Concurs de Relats Breus organitzat per Activament Catalunya Central 2017. El premi era un llibre electrònic amb els relats premiats.

Eva va presentar Amors i odis amb el pseudònim de Sanda, relat que fa un repàs a l’estigma viscut en primera persona durant la seva trajectòria vital. D’aquest conjunt de relats, més el de la guanyadora Laura Garibaldi, ¿Qué no lo ves? Se n’ha fet una versió en pdf, i un llibre electrònic Activament.epub .

 

Us presentem el Relat Breu presentat per l’EVA:

AMORS I ODIS

Des que et vaig perdre han succeït moltes coses. En algun sentit, et dec la vida perquè tu m’empenyies a fer i desfer, i com que jo sóc tossuda anava fent. Crec que m’entenies a la perfecció dins el meu cabdal d’imperfeccions que jo somiava fer desaparèixer.

Sempre et vaig admirar com a un ídol, tu vas ser la meva guia i el meu camí. Juntes vàrem riure fins a l’extenuació encara que tu intentaves apaivagar les meves rialles, no fos cas que algú pensés que era boja; boja, quin terme més pejoratiu, però com m’agrada ara que ho tinc mig superat. Sempre m’han agradat les meves rialles, em donen bones vibracions.

Eres categòrica, sempre buscaves anar més enllà, t’agradava la lògica però també eres passional: t’entregaves a la gent que t’estimava i a aquells que no s’ho valien tant. Viure amb tu era viure en el vertigen. De vegades tenies mal humor, eren rampellades, cops de geni, un caràcter fort com el de quasi tota la família per banda de pare, que s’havien de deixar passar.

Et burlaves de mi, sempre ho havies fet, de les meves pors absurdes i de la meva manera de fer tímida i temorenca, i cap a la fi de la teva vida, em parlaves com si no em parlessis, com si jo no t’hagués d’entendre i com si jo no hi fos, bé jo quasi no et comprenia, no podia fer-ho, em mancava molt per viure i per acceptar.

Quan ens vàrem acomiadar, tu te n’anaves a una mort segura, jo a una de lenta, em vas mirar als ulls i em vas fer una quasi abraçada, els nostres cossos es van tocar lleugerament, un gest gens íntim, com si marxessis de vacances o menys que això. Això em va fer molt de mal, potser tu des d’on siguis no te’n vas ni assabentar mai però em quedar la feredat de l’acomiadament a dins durant molt de temps. Pensava en totes les coses que hauria fet malament perquè això succeís, què t’havia dit, què t’havia fet, què era el que t’havia enutjat tant perquè aquella concisa abraçada em deixés un mal regust per molt de temps…

Diguem que la meva va ser una mort lenta, després de la teva mort, vaig quedar desarrelada, tu eres el meu ancoratge a la terra, a través teu vivia i no vivia, tot i que hi havia quelcom per gaudir, per anar fent en el dia a dia.

M’ha costat molt recuperar aquest sentiment de pertinença, encara em sembla avui que no pertanyo a res, tot em sembla llunyà i fora del meu abast, em sento com un ciutadà en una illa deserta, aquella sensació de no estar lligat a res i de no tenir res que et lligui. Des de ben petita em vaig sentir fora del grup, aquell grup d’amigues, és clar, jo només en tenia una. D’adolescent vaig pertànyer a un grupet que es va desfer al cap de poc temps de crear-se, i no vaig tenir temps d’evolucionar-hi.

De més gran vaig anar a caure en un grup on em sentia totalment desplaçada, on ningú es dirigia a mi, tothom tenia la vida solucionada menys jo, jo era la diferent, la que no valia per a res.

I després, temps d’angoixa altra vegada tancada a casa sense sortir ni veure ningú, només amb el teu ancoratge. Va ser la meva parella la que em va fer tirar endavant durant uns quants anys, ell va ser, tot i els seus defectes, la meva àncora .

En certa manera, et va substituir, va ser el meu far i junts vam fer una resistència pacífica contra tot l’estigma rebut durant tants d’anys per part de tants i tants àmbits, personal, familiar, laboral, d’amistats, social, de grup, i no sé com dir-ne més. Amb ell l’alegria, igual que amb tu, s’instal·lava en el meu cos, en una paraula: era feliç. Vam passar bons moments, molts bons moments i així és com recordo haver rigut fins a no poder més amb tu i amb ell, sempre per foteses, per alguna animalada dita sense venir a tomb, caient-nos les llàgrimes i movent-se l’estómac de tant de riure.

Seria amb ell on retrobaria nous i vells llocs per visitar, per tornar a provar noves olors i sensacions, sempre amb el misteri d’amb què em trobaria l’endemà. Bé, sí, també es va instal·lar en nosaltres el tedi i l’avorriment, com tota parella que fa un temps que conviu, vam passar instants d’angoixa i patiment, tot i més quan els dos patíem una malaltia mental.

Les nostres eren unes malalties genètiques, sobrevingudes a l’adolescència, els dos teníem històries properes, semblants; en ell l’estigma també havia actuat, com en el cas de tanta i tanta gent que tenim un trastorn mental, i ho diem i ho afrontem amb valentia i potser ens deixem endur massa pels sentiments i no tant per la raó.

Ell em va fer aixecar el cap de nou, transmetent-me molta confiança, una confiança perduda per una vida destrossada per la malaltia, no viscuda pel que diran i massa confusa en molts aspectes.

Pensaria que amb ell tot va ser perfecte si no fos perquè a ell també li va arribar la marea, la taca fosca del meu passat, la taca negra de petroli, de la meva persona, dels meus errors, i de la meva vida no viscuda plenament sinó com portant unes crosses, que em feien caminar com ajaguda quan tota la gent caminava ben recta.

I així el vaig anar perdent, com qui es va diluint en l’horitzó, a poc a poc i sense fer soroll, ens vam distanciar fins que el buit va ser tan gran que ja no va haver-hi manera d’arreglar-ho; l’odi, els retrets, els insults, van arribar i es van quedar. No per sempre, perquè d’aquella relació en va quedar l’amistat, sincera i sentida des d’un principi.

Tornant enrere, quan vaig acabar els estudis vaig quedar desprotegida sense ningú amb qui parlar, anava a treballar a l’institut de professora i les tardes me les passava plorant, em mancaves tu i els teus consells.

Abans i després d’això durant molt de temps vaig viure adormida, les meves neurones no eren productives, alguna cosa s’havia produït en el meu cervell, no podia discernir. Una idea no em duia a una altra i molt menys a un raonament, sinó que hi havia una idea una vegada i uns altra i així fins a martiritzar-me. No podia llevar-me del llit, quelcom més poderós em deia “no et moguis, no val la pena, què faràs, les oportunitats s’han acabat per a tu” i donava voltes i més voltes a quatre idees fastigoses que el meu cervell havia enquistat.

A casa no hi havia lloc per a mi, tot estava ocupat, anés on anés tot tenia una utilitat i un usuari, però jo només tenia la meva habitació que com en alguna pel·lícula s’anava fent cada vegada més estreta i em treia l’alè, semblava que les parets s’encongissin sobre meu i que jo fes tot el possible per respirar una mica d’aire pur, llavors asfixiada me n’anava al menjador, on rarament feia res, només intentava llegir, i cosa que llegia me n’oblidava ràpidament.

No tenia memòria, la medicació per l’esquizofrènia m’havia deixat obnubilada, fosca, rara, maldestra. No feia res, només m’arrossegava i no deixava traspuar cap emoció, era com un ninot sense cap expressió concreta, d’aquells que no tenen cara, o a qui els nens els l’han arrancada.

Em deies que no tenia lògica, em posaves quatre-cents exercicis de lògica i jo no n’endevinava cap, us feia somriure, les meves respostes tenien un què de paranoia, sí, i amb ella hauria d’aprendre a conviure la resta de la meva vida, però qui encara no ho sabia era jo.

Vaig ser l’ última a assabentar-me del que patia, en silenci i a soles, ningú va servir per acompanyar-me en aquest procés de descoberta, tan sols per perpetrar burles i malifetes que cada vegada anaven més in crescendo.

Sí, tu també celebraves els meus triomfs personals però et deixaves portar per la impressió general que de mi tenia tothom, jo era boja. Tenia idees delirants, no hi tocava, mai ho havia fet, perquè la bogeria no s’entén, els canvis conductuals, les al·lucinacions, visuals o auditives i inclús olfactives, els crits, les sensacions de no encaixar dins un món que és el teu i alhora s’ha convertit en un desconegut. Tot anava formant part d’un estigma que jo vaig començar a patir des de ben petita, la gent s’allunyava perquè era com era, jo ja tenia lapsus mentals que em duien a afrontar la vida de manera molt diferent de la dels meus companys.

Des dels divuit anys la història es va repetir, vaig quedar en una primesa que em va dur a unes al·lucinacions severes, l’esquizofrènia es va manifestar com un brot incipient brutal i tots els meus amics van desaparèixer, absurdament em vaig veure sola i espantada estudiant, atapeïda d’antidepressius.

Quan creia que havia recuperat alguna amistat sempre que em veia ja recuperada, resultava ser com una bombolla d’aire que explotava a la meva cara, va ser quan pitjor va anar. Les pitjors bromes que m’han fet mai, tot i que en la distància semblen ridícules, per mi llavors van ser molt dures de pair i van disparar de nou tot l’aparell delirant que sempre està en mi subjacent.

Res més apropiat per apartar-me altra vegada de la vida que patir una altra vegada la vexació, l’abús, l’ultratge, la broma, com en dirien els meus amics-enemics, altra vegada havia d’estar en boca de tothom com ho és un ninot-espantaocells, ara tot el poble sabria de les meves interioritats, de les meves parts més íntimes.

Aquest fet en va fer emergir un altre de tant o més cruel, el de l’abús sexual dels meus divuit anys que s’havia mantingut soterrat durant tants anys, com també el soterraria jo mateixa durant tant i tant de temps.

N’hi van haver més, de bromes, i això em va fer caure en un bucle en què jo pensava que no tenia el dret a ser estimada per ningú, que no tenia cap vàlua com a persona, la meva autoestima havia quedat reduïda a zero.

No cal que t’expliqui els abusos sexuals que vaig patir a la família quan era joveneta, això em va deixar tocada durant molt de temps, i més quan se’m va donar les culpes a mi de tot el succeït, això va crear una llegenda negra que ni ara que ja tinc una edat s’ha desfet del tot.

La gent se’n reia si no era pels abusos, era per les bromes i si no per ambdues coses, també pels meus comportaments grollers perquè arriba un punt en què ja no t’interessa res ni ningú, donades les experiències que has tingut et tornes una mica insensible i tant se’t fot tot, ja no hi ha cap cosa que diguis: això m’importa de debò, tot et mena a dur una vida grisa i monòtona de la qual només en surts o queixant-te o adormida o fent alguna grolleria, no conscientment sinó més aviat de manera inconscient, intentant escapar aïllant-te de tot i de tothom.

Visualment et tanques al teu espai i les altres coses no tenen vàlua, la teva habitació passa a ser el teu món, allà viatges, vas al restaurant, tens relacions socials, de parella, i tot sense moure’t d’allà, una mica esperpèntic tot plegat.

T’arrauleixes al teu llit i no en surts per a res, la teva ment és presonera de les frases que t’han dit, de les coses que t’han fet, i el pensament circular no pot més, es torna caòtic i et retruny per dins, una volta i una altra.

Quan algú t’invita a fer alguna cosa has d’aguantar els comentaris típics sobre la teva persona, per exemple, i, “ara què fas”, com si no sabessin prou bé que ara no faig res, en tinc prou en lluitar contra els propis dimonis que tot plegat ha volgut que s’instal·lessin en mi. I un cop i un altre la mateixa pregunta, feta per diferent gent i en diferents escenaris. Només tenia ganes d’escridassar-los i dir-los que prou que havia arribat fins allà i que no sabia si seguiria.

I una i altra vegada em sentia com si es fes una anàlisi minuciosa sobre la meva persona, sobre el que era, allò que havia dit, tot el que havia fet, creia i segueixo creient que se’m jutjava més severament que als altres, com si hagués comès un crim, com si hagués matat algú. D’altra banda, ningú o molt poca gent atenia les meves frases, a poca gent captivava el que deia, em sentia minyonejada, maltractada, no respectada, passaven de mi, no em donaven importància, la meva autoestima baixava en picat i alguns em començaven a parlar inclús com si jo no hi fos. Quina bogeria!!!

Els prejudicis sobre la meva persona eren enormes, se’m tractava com a una persona inútil quan jo havia estat un exemple de constància, i ara en el moment més àlgid de la malaltia no podia fer res per anar en contra de la desídia que em produïa la malaltia. Inclús refeia relacions que per a mi no tenien el més mínim interès, només crec que ho feia per intentar encaixar en la societat, una societat “normalitzada” que jo crec que en el fons és molt anormal i només funciona per a alguns. Estava contra la societat i al mateix temps volia integrar-m’hi al preu que fos i tots els tempteigs que feia eren nuls, una i altra vegada les feines, les relacions, tot s’anava ensorrant al meu voltant. Venia d’un fracàs i ja se n’anava perpetuant un altre. Era com un guió preestablert en el qual jo tingués sempre les de perdre, la societat ens maltracta quan veu que algú es diferencia en alguna cosa, per senzilla que sigui en fa una muntanya i l’aparta, és més fàcil que acollir, que sempre costa un esforç.

Tu, sempre vas ser la millor, la més valorada, la que millor va rendir en els estudis, en la vida, en el treball, vas ser la triomfadora, no em vas deixar espai, quan volia sobresortir en alguna cosa, sempre hi havia el teu comentari punyent, tu la faries més ràpidament, de manera més efectiva i amb l’aprovació de tothom. Jo, en canvi, cada petit pas me l’havia de guanyar com si fos un ral·li de carreres, mai se’m tenia prou en compte, mai acabava de donar la talla, però sí que moltes vegades donava la campanada. La meva addicció a l’alcohol va començar per això, em sentia no estimada per ningú, feia molt d’esforç i només rebia un “t’ho passaràs malament a la vida, no et relaciones bé, has de tenir més amics, etc.”

I un bon dia tot això es va esquerdar, tot va fer aigües, la meva ment no va poder més i es va esberlar, es va partir en dos i va venir l’esquizofrènia, ja mai més seria la mateixa perquè a ningú li donaria la gana de veure’m com la de sempre, com la mateixa persona amb una malaltia, no com una esquizofrènica, incapaç de recuperar-me.

La recuperació, entre uns i altres es va fer lenta i pesada, gairebé un màxim de deu anys per arribar a establir una mínima medicació que fos efectiva i alguna teràpia psicològica que també ho fos, com de desassistit estava tot, entre uns que negaven la malaltia, d’altres que la volien minimitzar, l’establiment de metges que eren bons i dolents, propers i no propers, també amics i enemics, tot va retardar el procés de la meva recuperació, molts prejudicis per part de tothom inclosa jo mateixa, a mi em van fer agafar por.

Crec que vaig ser un cap de turc de tota la família, ningú gosava parlar obertament del que havia passat sinó més aviat s’iniciava un joc de burles que semblava no acabar mai. Sí que vaig rebre ajudes abundants per part teva i de gran ajut que van ser, com els correus i les cartes que ens encreuàvem quan tu estaves a quilòmetres i quilòmetres de distància de mi, sempre cercant noves vivències pel teu creixement personal. Contrastant amb el meu immobilisme, així va ser que et vaig treure el nom de beduïna perquè jo semblava una estàtua, havia quedat fossilitzada en el temps, mentre tu exploraves i exploraves, donant ales al teu cervell, tan lògic, però sense voler-ho tan irreflexiu a voltes.

Tanmateix, ens unia la fantasia, ens agradaven les històries, les cançons, les novel·les, els contes, volíem explicar la nostra al món, mai vam deixar de fer-ho, ni riure’ns mútuament del que ens explicàvem.

Ens xiuxiuejàvem els secrets, tot aportant alegria, ens preocupàvem dels altres germans, tu encara més, els fèiem regals, teníem llenguatges encriptats per referir-nos a certes persones, les dues estudiàvem filologies, si bé tu sempre eres la genial, la que dominava més llengües, la que havia fet de lectora, la que va arribar més lluny, la que s’havia instal·lat en terra estrangera. La més tot. I jo, la malalta, la menys, l’estigmatitzada. Si més no, ens vàrem estimar.

                                                                                               

                                                                                                                      Eva Rauret Domènech