Eva Rauret Domènech
LA MEVA HIPOCONDRIA
Potser sí que tinc una mica d’ hipocondríaca. Cada dia em fa mal alguna cosa diferent. Tant es que em faci mal el cor, com el pit, com el coll, com si m’ofego, com si em fa mal el peu, etc. Llavors, ja puc córrer al metge. Tothom em diu que no me’n moc , sempre estic allà ficada, sempre a punt d’agafar virus . El metge em tranquil•litza, em diu que no hi ha res d’importància i puc tornar cap a casa menys ansiosa. Perquè d’això es tracta, d’ansietat.
Sempre n’he tingut, quan era petita ja els deia als meus germans que em moria quan me n’anava a dormir, els deia que el cor se’m parava. Com si de cop i volta , cada nit m’esperés la mort allà , silenciosa.
Com si la meva ment no m’hagués estat enganyant, em van començar a medicar pels nervis als 14 anys i aviat, als divuit , corria per les carreteres al voltant del poble, per no pensar en el dolor que em produïen el pensaments de la meva hipocondria.
Quan la malaltia s’agreuja cada nit sóc a urgències, tots els metges hi diuen la seva, però quasi tots acaben receptant calmants i cap a casa que no ha estat res. Amb el que em costa a mi arribar al CAP, ben marejada i sense forces.
Rumiant, rumiant, quelcom passa al meu cos que em fa identificar qualsevol petit símptoma amb una greu malaltia. L’última va ser un dolor a la panxa que jo ja vaig identificar ràpidament com a càncer d’estómac, i el metge em va haver de fer una prova perquè jo restés tranquil•la i no patís més, i em tragués la idea del cap i no pensés més en càncers. Ja se sap que una de les malalties més greus en la nostra societat actual és el càncer per no dir-ne d’altres d’ igualment mortíferes.
De qualsevol manera sempre passat un temps, aquests símptomes retornen i esdevenen noves pors i angoixes perquè qualsevol sorollet dins meu adopti el significat de malaltia i jo ja posi tots els senyals d’alerta i la sirena soni ben fort i altra vegada cap al metge.
És la hipocondria una malaltia molt incapacitant i frustrant que et fa perdre molt de temps pensant en un mateix, en coses falses, en pors que després te n’adones que han de quedar en no res, però que aviat són substituïdes per altres i així en una espiral sense fi….
Mai vaig pensar que em passaria això i que identificaria un mal de cap amb un tumor al cap, un gra al pit en un tumor de mama, un mal de peu en artrosi etc.
I això per no dir de l’ansietat que et causen tots aquests pensaments, que arribes a un límit que no és humà, que et fa sentir una merda, una nul•litat de persona molt més centrada en un mateix que en els altres, no deixant que ningú intervingui només que la malaltia i jo.
Sempre que tinc un medicament a les mans , em miro el prospecte “cinc cents mil vegades” i torno a mirar com l’he de prendre, les contraindicacions, els efectes adversos, com s’han d’utilitzar les màquines i la conducció, etc. I el cap em bull només de pensar que quelcom que hi posa allà em pot passar a mi, d’un entre un milió…
Una vegada vaig estar hospitalitzada per un pneumotòrax i vaig estar tan aterrida que cada dia quan em prenien la temperatura o la pressió semblava que em moria. Els metges s’ho prenien molt en conya però fins i tot la meva companya d’habitació va dir-me que havia d’ésser més valenta.
També pateixo d’atacs d’ansietat o angoixa per les nits, això és una malaltia real però molt psicosomàtica: em sembla que em vaig a morir, m’agafen taquicàrdies, no em puc moure, tinc mareigs, el cos em pesa tant i tant, començo a suar i m’he de prendre una pastilla per tranquil•litzar-me i poder adormir-me. Ho passo molt malament. Tinc tot de pensaments negatius que se m’emboliquen i em faig un nus i cada cop són més i més negatius fins arribar a pensar en la mort i no sortir d’allà, m’alarmo molt i llavors començo fer respiracions i poc a poc tot torna a l seu curs, però l’espant hi ha estat i gran!!
No sé com m’ho faig però m’acabo auto induint i autosuggestionant-me símptomes dels més variats que em porten a les més diferents malalties, algunes d’elles mentals, tant em penso que tinc autisme com esclerosis múltiple !!!!
I tot m’acaba esgotant tant que si no em mediqués per una malaltia que sí tinc no m’atansaria mai més al metge. NO ÉS VERITAT, CREC QUE NO HO SUPORTARIA !!!!!!!!!
NOM: EVA RAURET DOMÈNECH
PSEUDÒNIM: SANDA